Pot el cine actual seguir explicant històries com ho feia 50 anys enrere?
La societat ha evolucionat en relació amb el seu coneixement, sensibilitat i posicionament sobre la violència. Si la nostra percepció és cada vegada més realista, al món del cinema no li queda més opció que incorporar-la per construir històries amb les que puguem connectar.
Una part fonamental de les històries cinematogràfiques son els seus protagonistes i el cinema, en moltes ocasions, s’ha servit d’explicacions més aviat reduccionistes sobre la violència per construir-los. La història compta amb un tou de personatges cèlebres que així ho demostren. Endavant amb el top 3.
La medalla d’or és per al psicòpata. Tots tenim al cap al Doctor Hannibal Lecter, aquell personatge fred, calculador, d’intel·ligència superior i capaç dels crims més execrables, totalment impassible davant el patiment aliè. El silenci dels anyells, així com altres clàssics com La taronja mecànica o American Psycho ens mostren com hem construït una idea col·lectiva sobre qui és un assassí.
La plata és per al malalt mental. Qui no recorda en Jack Nicholson a El Resplandor. Aquell ex professor que, després d’un llarg període aïllat en un hotel que ha de vigilar durant l’hivern, perd el cap i acaba perseguint la seva dona a cop de destral. O l’Edward Norton a El club de la lluita, que seguint les directrius de la seva pròpia al·lucinació acaba entrant al club que dona nom a la pel·lícula. O un altre exemple més recent, el Joker, malvat icònic de Batman que se’ns destapa l’any 2019 com un malalt mental totalment maltractat per les institucions de Gotham. Aquí tenim tres exemples de com el cinema ha utilitzat de manera recorrent el binomi malaltia mental i violència.
I, per últim, el bronze és per les personalitats turmentades. Al clàssic dels clàssics, Psicosis, podem veure els efectes d’una mare matractadora i la repercussió en el seu fill Norman Bates. O com la pèrdua de tot el seu mon que pateix Rebeca de Mornay a La mano que mece la cuna, la porta a escollir un nou objectiu vital basat en la violència i la venjança. Aquesta és una altra associació habitual cinematogràfica; trauma i violència, de la que en ocasions se’n pot desprendre cert to de justificació.
Podem creure que la iconicitat d’aquests personatges radica en que aquesta fórmula funciona però, és l’única?
Des de la psicologia especialitzada en la violència sabem que tot això son simplificacions que van funcionar en el seu moment, però la societat actual demana a crits un canvi. De la mateixa manera que ha passat amb altres fenòmens socials, el nostre coneixement i percepció envers la violència ha evolucionat, i les històries que s’expliquen a la gran pantalla, així com els personatges que les desenvolupen, també han d’evolucionar. La societat exigeix un contingut audiovisual de qualitat, que informi, inspiri i entretingui alhora que aborda la violència de forma sensible i respectuosa. I només si es coneix bé el fenomen de la violència es pot transmetre tota la seva complexitat sense perdre ni una engruna d’emoció.
Podem fer bones pel·lícules on els personatges violents siguin realistes? Si tu també creus que la resposta és sí, t’expliquem com.
Comments are closed.