El Joker és la conseqüència de l’abandó. Abandó emocional, relacional i social. És la conseqüència d’una història infantil amb un referent adult inconsistent i patològic, unida amb l’absència de suport social i institucional per a atendre les necessitats d’aquest nen que es fa adult sense un lloc. La història de com a vegades una mala solució, com és la violència, és l’única solució. I malgrat els seus inconvenients, algú sap trobar-li el seu costat bo, encara que sigui al marge o en contra de la societat, però té el seu costat bo. La violència li permet ser algú.

La falta d’amor, els traumes durant la seva infància i la falta d’empatia de la societat, són essencials en el desenvolupament del Joker.

LA PSICOLOGIA DEL JOKER: ANÀLISI D’UN PERSONATGE VIOLENT

El Joker, la seva història de vida i entorn social

L’Arthur va néixer en un context social econòmicament precari, sense la presència d’un referent patern, ancorat en la història que li va transmetre la seva mare sobre qui era el seu pare i el motiu de la seva absència. Ja des de petit, va conviure amb un gran sentiment d’abandó, i una relació molt estreta amb la seva mare, qui sembla intuir-se que arrossega algun tipus de malaltia mental, i resulta la seva única figura de referència i vincle estable.

“Has nascut per somriure i fer feliços als altres”..

L’Arthur va construir la seva primera identitat assumint el sobrenom que la seva mare li assigna, Happy. No pot existir una prova més gran de com es vivien les emocions en aquella casa que aquesta, fins i tot somatitzant amb la malaltia que presenta el personatge de riure incontrolable i patològic, i que tants problemes socials li genera. És curiós com fins i tot el riure, un element que clarament promou la socialització, en l’Arthur genera l’efecte contrari!

Si a casa dels Fleck, l’alegria havia de ser present contínuament, què succeïa amb altres emocions? Què passava amb la tristesa? I amb la por? Sembla que no hi havia espai per a sentir-les i expressar-les. L’Arthur no va créixer amb una referent que l’ajudés a identificar aquestes emocions, per la qual cosa, amb el pas del temps, les va invalidar, les va interpretar com a inadequades i les va esborrar del seu repertori emocional. Però no vol dir que no les sentís, només “va aprendre” que no era adequat sentir-les i expressar-les. Quan algú el rebutja, ell respon de manera incoherent, no es permet estar trist, continua rient. On es requereix una emoció i aquesta està prohibida, el buit s’emplena amb una altra, creant situacions en ocasions molt problemàtiques com veurem més endavant.

L’Arthur va construir la seva visió del món sobre la base d’aquesta relació amb la seva mare, un món hostil del qual havia de protegir-se. Però ell tenia necessitat de sortir i relacionar-se, de sentir el suport i l’aprovació dels altres, de sentir-se vist per algú més que per la seva mare, encara que sense èxit. L’Arthur no tenia grup d’amics, a la feina només construïa relacions superficials, i no li va anar millor amb les noies i les relacions de parella. L’Arthur es presentava als altres com allò que validava la seva mare durant la seva infància, però sense el resultat esperat.

Segueix sol. Ningú el mira.

El Joker y la salut mental

El Joker de Todd Phillips és molt diferent del que es coneixia fins al moment. No és un psicòpata. L’Arthur porta temps en seguiment psicològic per un trastorn que s’expressa amb un riure desubicat i descontrolat, però el protagonista també mostra altres símptomes de caire depressiu i afectació en les relacions socials. Sembla ser que tenia prescrita una medicació que va fer el seu efecte fins que, víctima de les polítiques de retallades de les autoritats de Gotham, deixa de percebre aquest servei i aquest tractament. També perd la vinculació amb la treballadora social que, fins al moment, també l’havia sostingut i acompanyat en les seves dificultats. La societat pretén que l’Arthur funcioni de manera autònoma, l’abandona a la seva sort, que sabem que no és molta.

“El pitjor de tenir un trastorn mental és que la gent pretén que et comportis com si no el tinguessis”.

Ell té consciència del seu diagnòstic i bona adherència al tractament farmacològic. Això li ha ajudat a funcionar dins de la normalitat. Però quan el suport decau i els problemes apareixen, queda clar que l’Arthur era més que un riure fora de lloc. Amb una base que ja el predisposa, una mare amb antecedents també de salut mental i que no aconsegueix ser un referent adequat, la falta de suport social i atenció professional, sembren el camp perfecte perquè el Joker faci la seva aparició estel·lar.

El Joker i desenvolupament de la violència

L’Arthur no és una persona violenta, s’ha convertit en una persona violenta. Vegem com i per a què. No va ser un nen problemàtic que sempre estava involucrat en problemes. De fet, podríem dir que l’Arthur, durant un temps, va ser més víctima que botxí. Fins i tot d’adult va ser diana de múltiples mofes, rebutjos, menyspreus, i agressions. La seva resposta? Una resposta sobre-regulada davant el malestar que li provocaven aquelles situacions. Ell continuava somrient, encara que només fos de cara en fora. És el que la seva mare li va inculcar.

El seu acomiadament de la feina, descobrir la carta en la qual s’assabenta de qui és el seu pare, l’infart i ingrés de la seva mare, l’actitud de menyspreu del seu presentador de televisió favorit. Tot això, acompanyat de l’abandó del tractament que el mantenia estable, va fer que un dia canviés el somriure per la violència. I li va funcionar. I en aquell vagó de metro amb els tres joves i una arma susceptible de ser utilitzada, ho va fer. I li va funcionar. Van deixar de molestar-lo. En aquell moment, l’Arthur va viure per primera vegada com havia estat capaç de fer front a aquells que el molestaven, que li generaven malestar. El que va començar sent una reacció agressiva davant la imminent percepció d’amenaça d’aquells tres joves i sense ningú que l’ajudés, es va anar convertint en una violència instrumental que li permetia aconseguir allò que més anhelava.

Els diaris es van omplir de fotografies d’aquell pallasso violent. La societat es va polaritzar: hi havia gent que rebutjava l’ocorregut, i altres que el veneraven. Fins i tot persones del seu entorn més proper, com la seva veïna, validava el que havia fet el “pallasso justicier”. La seva veïna el veia. La societat el veia. Potser no com el tipus de pallasso que a ell li hagués agradat, però el veien. Almenys, algú el veia.

“No sabia si existia, però m’he adonat que existeixo”. 

Segons Todd Phillips, l’Arthur era algú a la recerca de la seva identitat que, per error, la troba d’una forma poc adequada, però que dona resposta a la seva necessitat. L’Arthur construeix al Joker com a conseqüència de la identitat que crea a partir de l’ús de la violència. La violència li dona identitat. La seva finalitat és realment crear el caos? El mal que produeix és el seu objectiu final? No, el seu objectiu és simplement ser algú.