Macaulay Culkin va ser, probablement, el nen més famós dels anys 90. Va rodar 14 pel·lícules en 6 anys, algunes d’elles tan icòniques com “Home alone” o “My girl”. I d’alguna manera, tothom va assumir com a completament normal que després d’això es veiés involucrat en escàndols o que sortís a la llum la seva addicció a l’heroïna i als antidepressius.

No es tracta d’un cas aïllat, va passar una cosa similar amb les germanes Ashley i Mary Kate Olsen. Abans dels 16 anys havien participat a 10 pel·lícules, sense comptar el paper a la sèrie “Padres Forzosos”, paper que van començar a interpretar amb només 9 mesos i que les va dur a la fama. El fet que una de les germanes (Mary Kate) hagués d’ingressar a un centre per tractar-se de l’anorèxia nerviosa que patia no va semblar que extranyés gaire, es va viure com una evolució natural de la seva trajectòria.

I podríem passar-nos el post només repassant casos de característiques semblants: el suïcidi de Jonathan Brandis (Bastian a la Historia Interminable), els diversos episodis d’addicció a les drogues de Drew Barrymore (que es va fer famosa interpretant la nena d’E.T.), els problemes de salut mental que relata obertament Mara Wilson (a qui coneixem pel seu paper a Matilda) o els de Jake Lloyd (Anakin Skywalker a l’Amenaça Fantasma) que coneixem a través dels comunicats de la seva família.

El cost de la fama és la salut mental?

La llista és llarga i, per algun motiu, la tenim totalment normalitzada. Existeix un missatge implícit assumit que diu: el cost de la fama és la salut mental. Especialment si la fama t’enxampa quan ets adolescent. Però és que a més ens trobem amb una enorme paradoxa: l’èxit i la fama son un desig compartit per bona part de la població i sembla tenir tant valor, que les conseqüències negatives associades es minimitzen i perden importància fins al punt de considerar-se inevitables i lògiques, pràcticament un peatge.

Afortunadament, els darrers anys estem vivint un procés de sensibilització sobre la importància de la salut mental, que unit als altaveus que ofereixen les xarxes socials i a la valentia de moltes d’aquestes estrelles infantils i adolescents, està fent impossible mirar cap a una altra banda i seguir comprometent la salut mental dels actors i actrius com si formés part de la professió de manera inevitable.

Natalie Portman (va debutar als 13 anys fent de Mathilda a León: el profesional) denunciava en una entrevista que ser sexualitzada des de nena li va arrabassar la seva pròpia sexualitat. Emma Watson (es va fer famosa com a Hermione Granger a la saga Harry Potter amb només 10 anys) explicava en una entrevista a Vogue que va necessitar ajuda terapèutica per poder gestionar la fama. Selena Gómez (famosa com a estrella a Disney) també ha explicat en diverses ocasions el seu pas per teràpia per fer front a la pressió de la fama, de la mateixa manera que Justin Bieber, amb qui es van fer famosos alhora i que ha fet pública la seva depressió i el procés terapèutic que segueix per superar-la.

Més aprop, les germanes Joana i Mireia Vilapuig (Polseres Vermelles) ens obren les portes a les seves vides post explosió de fama a Selftape amb una honestedat i transparència que fa impossible no sentir-se interpel·lat. Carlos Cuevas (famós quan era nen pel seu paper com a Biel a Ventdelplà i més tard com a Pol a Merlí) apunta a la necessitat d’incorporar psicòlegs a les produccions audiovisuals on hi ha adolescents en una entrevista on, ell i la també actriu, Eva Santolaria (Valle a Compañeros), reflexionen sobre l’impacte que els va suposar la fama.